La
lectura i la vida. Altra vivència literària és possible
La lectura, de la mà de la il·lusió, és un dels primers plaers vitals…
Ja ho va dir Oscar Wilde en diverses ocasions i ens ho recorda Emili Teixidor,
un dels autors més humils i compromesos amb la literatura infantil i juvenil
catalana, amb els savis consells que vessa al llarg d’aquesta obra indefugible.
Llegim no per a contradir i impugnar, ni per a creure i
acceptar, sinó per tal de pensar i considerar. Eixes, encara que no textuals,
van ser les paraules que va voler expressar Francis Bacon, cèlebre filòsof, fa
ja uns quants segles al voltant de la lectura. I les mateixes, o paregudes,
conformen una part vital del missatge que vol transmetre’ns Emili Teixidor amb
aquesta obra. Per tant, la literatura sempre ha tingut un clar caràcter
sacsejador i enlluernador dins d’un món crític i conscient.
Aquesta obra d’Emili Teixidor comença amb una presentació
màgica al voltant de la importància vital dels llibres. «Us imagineu una vida
sense llibres?» Així introdueix l’autor un diàleg únic entre el dia a dia i la
literatura, entre ell i nosaltres, àvids lectors a la recerca de l’equilibri
docent i literari.
El primer capítol ens vessa diferents estratègies del
desig (o trucs per a llegir). Entre ells, podríem destacar els següents:
a)
Primer
llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixes. Predica amb
l’exemple.
b)
La passió
i el desig. Un dels testimonis és el de l’autora mallorquina Carme Riera («Temps d’una espera» o «Te deix, amor, la
mar com a penyora») al compartir que la seua passió per la literatura es va
despertar per dues vies:
«Els
poemes que la seva àvia li llegia sobre contes populars mallorquins i la
biblioteca del seu pare, sempre tancada amb pany i clau, i que li havia
prohibit utilitzar sense excepcions. Dues fonts de desig: la generositat oral i
la prohibició d’accés a un món possiblement meravellós.»
c)
Cal
tindre en compte la diferència de nivell entre els lectors; per tant, caldria
conèixer la individualitat de cadascun d’ells per tal de recomanar-los un
llibre de manera coherent.
d)
S’han
d’aprofitar totes les oportunitats de lectura i crear ambients propicis per a
ella.
e)
Dramatitzar
els llibres. Sempre hi ha fragments de llibres que es poden dramatitzar mentre
apropem la literatura a l’alumnat de manera lúdica, pràctica, activa,
comunicativa i recíproca.
Segueixen unes notes sobre la lectura capaces de
regalar-nos la perspectiva necessària per tal d’aprehendre mecanismes eficients
a l’hora de fer que «l’executant involucre el seu propi ésser en el procés
d’interpretació», segons George Steiner, com el fet de convidar l’alumnat a
llegir en veu alta (no oblidem que la poesia -seriosa i humorística-, pot
resultar un bon ham), de compartir el que està vivint, de fer-nos partícips del
seu enteniment, de crear audiència o d’anar triant, des de la primera infància,
les paraules que es consideren estranyes i diferents, potser desconegudes, per
tal d’elaborar un diccionari personal que, posteriorment, puga ser treballat
amb els companys.
Teixidor ens recorda, a més a més, que la literatura
juvenil no és només un gènere per a adolescents, ja que tenim al nostre abast
diferents obres amb els ingredients necessaris per a agradar a un públic tan
exigent com els joves, lluny de caure en la literatura oportunista, afalagadora
o caricaturesca d’obres adultes.
La següent part, de ple en els conceptes de llegir i
escriure, ens parla d’eixa vida paral·lela a la real que transcorre quan escrivim,
quan tenim la sensació de no acabar de viure les emocions fins que no les
plasmem per escrit a eixa altra vida que complementa la tangible. A més a més,
la lectura, expressió màxima de la vivència literària que ens incita a seguir
vivint escindits entre dos móns que en són un, ens reclama com a membres
vehiculars d’honor.
A les notes sobre els clàssics redescobrim l’oportunitat
de nodrir i organitzar el nostre calaix de sastre amb eixes obres que
s’autodefineixen per la seua supervivència mitjançant l’herència intel·lectual que
ens deixen.
D’ací passem al teatre com a eina educativa, la qual ens
permet difondre la importància del camí, com a Ítaca, ja que allò més fructífer
és el viatge, l’aventura pròpia de la interpretació. Cal fer el possible per
tal de que aquest itinerari infinit no manque als nostres joves.
Ja quan l’autor ens parla de les biblioteques podem veure
el clar paper que tenen aquestes institucions, potser una mica oblidades i
menyspreades, en l’actual panorama educatiu, ja que constitueixen l’eix
vertebrador d’una xarxa que no és sinó el fil conductor del món literari, un continuum sense fi.
Equilibri. Intimitat. Dignitat.
Tres desitjos que Emili Teixidor ens llança als futurs
mestres. La lectura diària, així com els tallers literaris amb ambientacions
diferents que capten l’atenció de l’alumnat i l’endinsen en la màgia de
l’escriptura, poden ajudar-nos a equilibrar el procés d’ensenyament-aprenentatge
que ens ocupa.
Un dels ingredients que poden donar-nos un colp de mà a
l’hora de mantindre’ns en avinentesa és preservar la intimitat pròpia i guiar
l’alumnat en el descobriment de la seua, amb cura i respecte... també amb
presència, però.
A més, per tal de poder seguir sent dignes, amb la
finalitat de ser fidels a la nostra essència, caldria sempre tindre un peu en
la flexibilitat i un altre, molt al nostre pesar, en la inflexibilitat que
vetla per la nostra professionalitat i autoritat, lluny de l’autoritarisme.
Tanmateix, pel que fa a la societat, cal recalcar allò
que ens fa anar a contracorrent: els mitjans de comunicació. Vivim immersos en
l’era de la informació, és veritat, però això no serveix de res si no perfilem
el nostre filtre des de ben menuts, ja que l’entreteniment que impera en l’actualitat
allunya, d’una o altra manera, el món literari. Només hem de fer-nos servir de
les noves tecnologies que ens envolten per tal de seguir fent camí a Ítaca.
Ningú va dir que fóra fàcil.
Els horitzons, com veiem, apunten cap a la formació de
persones plurals i crítiques des de la literatura, element indispensable que ens
fa esdevenir, en última instància, en l’ànima de la humanitat.
Els infants, sense adonar-se’n, conformen un col·lectiu
nombrós -i especial- al voltant de la producció textual, treball artesà que
sempre es transforma en lectura ara i adés, ja que són artistes literaris d’obres
mestres prèviament esbossades i entrenades: obres naturals, significatives,
cooperatives, minucioses, alquimistes, sovint pautades i consignades però
contrastades, íntimes, poètiques, epistolars, narratives, paisatgístiques, intertextuals,
sempre retroalimentades, funcionals, didàctiques, dinàmiques i responsables, conscients,
expressives i coherents a més de terapèutiques. Quant de potencial!
Per tant, ells mateixos poden sentir-se protagonistes
d’aquest bell art i convertir-se en lectors una vegada ja són productors de vida.
Cal tindre en compte, no obstant, que la literatura
comunament coneguda no és sempre la que més enlluerna els infants, sinó que la
pròpia i la dels coetanis, tan propera i fascinant, assoleix un paper
primordial en eixa passió alliberadora de la imaginació que pot resultar la
«lectura amiga» per tal d’afermar tant les relacions interpersonals com els
introjectes -o móns interiors- mitjançant la màgia literària.
És veritat, tot siga dit, que l’organització de qüestionaris
a escriptors coneguts als centres educatius promou que la xicalla s’endinse en
el món de la llum, de la restauració de les lletres, el motor de la fantasia
humana. I si, de tant en tant, el professorat uneix forces i crea l’ambient
necessari protagonitzat pel silenci, l’espai, el temps i la disposició
interior, elements que Emili Teixidor considera premisses indispensables per a
incitar els infants a l’hàbit de la lectura, millor encara.
I és que la literatura és una escapatòria que ens permet
[re]conèixer-nos, [re]crear-nos i [re]inventar-nos, per això la transmissió de
la seua unicitat hauria de ser un dels assaonadors bàsics a l’ambient educatiu
per tal d’assolir una saborosa recepta: la de la vida.
El personal docent, per tant, pot fer possible el canvi
del paradigma educatiu des de la seua intervenció en l’aula d’una manera
conscient, activa, vocacional, amorosa, empàtica, respectuosa i passional.
Com a futurs mestres
-mediadors i crítics-, proposadors d’espais caleidoscòpics cohesionadors, de
referents promotors de plaer literari -i mimesi devoradora d’aventures-, de
clubs de lectura, de rutes literàries -o viatges de l’ànima-, de vides secretes
i imaginàries, de silencis fecunds, de llars d’encontres balsàmics, de
buidatges que conviden a reomplir-nos, de certàmens o col·loquis literaris,
de banquets artístics, d’aventures teatrals o de pràctiques creatives, i.
e. fàbriques del text, llocs de joc, laboratoris o territoris per a la llibertat en detriment de l’historicisme
arcaic i l’assignaturització (tot i
la possible «peterpanització», però... qui no voldria assemblar-se’n a Peter
Pan? potser siga un risc que ens agrade córrer), cal posar-se les ulleres per a
poder albirar allò que ens sosté en l’actualitat amb la perspectiva necessària
per tal de prendre embranzida cap a la direccionalitat que ens empeny.
No oblidem netejar el nostre monocle de tant en tant i evitar
així que se’ns torne a endrapir, ja que la total involucració del professorat
en el procés vital de l’alumnat mitjançant la literatura pot requerir un
sacseig ara i adés, una regressió de l’infant ple de cabal imaginatiu que
portem dins i que tant necessita de cura i afecte per a poder donar resposta a
la menuda humanitat que, en ple procés d’enculturació, ens obri el cor i els
ulls literaris mentre ens dota d’una casuística infinita per a desenvolupar la
nostra labor docent de la millor manera possible.
L’últim que no apague la llum, ja
que entre el molt i el poc hi ha una mida que jau a les nostres mans.
